“Hi ha dècades en què no passa res; i hi ha setmanes en què passen dècades”. Aquesta cita famosa de Vladimir Ilyich Lenin seria perfectament aplicable al que vam viure la setmana passada als EUA, al Capitoli, amb l’intent de cop d’estat. Això si no fos perquè aquest 2020, cada setmana ha semblat que passaven dècades, és clar.

Fins ara hem estat acostumats a Trump i la seva xerrameca desenfrenada a Twitter que ha sigut la tònica del seu mandat (nota mental: suposo que algú haurà mirat si ell i el seu entorn s’han beneficiat d’alguna manera dels alts i baixos que ha provocat a la borsa amb cadascuna de les barbaritats que ha piulat). Hem vist com donava no només credibilitat, sinó també repercussió, a tota mena de teories conspiranoiques: l’ús de MMS per a guarir la COVID (com aquell xarlatà i estafador tan nostrat d’en Pàmies, que no confia en la ciència però ingressa a un hospital per posar-se un marcapassos que no funciona pas amb herbetes i MMS precisament); continues afirmacions contràries a la ciència més elemental; i sobretot, a QAnon i el famós PizzaGate, que ja va fer servir durant la campanya electoral ara fa uns quatre anys.

El que ha passat és que, tal com ja feia mesos que avisaven alguns periodistes del New York Times, el Washington Post, The Guardian, i d’altres mitjans reputats, és que Trump s’ha resistit a abandonar el poder. El que vam veure la setmana passada feia més d’un segle que era impensable als EUA: l’encara president (sortint) de la democràcia moderna més antiga del món animant als seus seguidors més radicals a prendre per la força el Capitoli, és a dir, el congrés i el senat, just el dia en què s’havia de ratificar la victòria del nou president (entrant) i començar el traspàs de poders. És a dir, el president Trump pretenent retenir per la força el poder que les urnes no li han renovat, a partir de mentides, de conspiracions, i d’encendre els ànims de seguidors radicalitzats, realitzant un míting al costat del Capitoli i, com sempre, incendiant amb el discurs als presents i a les xarxes socials. I amb tot això, erosionant encara més la confiança en les institucions i la democràcia americana, i creant així, potser, més desencantats amb la classe política i les institucions, que és el brou de cultiu on generar futurs votants de populismes com el seu.

La conseqüència a les xarxes no s’ha fet esperar. Primer, Twitter i Facebook suspenien temporalment el seu compte personal; després, Twitter li suspenia el compte de forma permanent i Facebook de forma “indefinida”. I de retruc, els seus seguidors movent-se a la xarxa social Parler, que s’ha convertit en el lloc de trobada de radicals d’extrema dreta, conspiranoics, i d’altres elements de dubtós criteri i pitjors formes. L’última jugada en aquest estira-i-arronsa ha vingut de la mà de les altres grans tecnològiques que proveeixen a aquestes xarxes socials de la seva infraestructura bàsica: la principal, AWS (Amazon Web Services), on s’allotgen els sistemes de Parler, que ja ha anunciat que deixarà de prestar-los-hi serveis, amb la corresponent amenaça dels radicals que atacaran els centres de dades d’AWS (perdoneu la broma informàtica, però Parler ara sí que serà del tot server-less); Apple retirant l’app de Parler de l’App Store; Google fent el mateix amb la Play Store dels dispostius Android.

Però del que vull parlar és del paper de les xarxes socials en particular en tot el mandat de Trump, i més en general en el paper de les grans tecnològiques. Twitter va ser de les primeres a actuar –tot i que podríem dir que totes han anat tard– en intentar limitar la difusió de les notícies falses i les conspiracions, etiquetant les piulades del president Trump (i d’altres) per indicar que podien no ser fiables; així mateix, ha estat la primera a cancel·lar el compte de Trump permanentment, i ha fet diverses manifestacions públiques durant tot el mandat respecte als excessos del president i l’ús abusiu de les xarxes socials per difondre mentides amb finalitats electoralistes.

Facebook, tanmateix, no ha actuat pràcticament durant el mandat i, quan ho ha fet, ho ha fet de forma molt ambigua. De fet, Facebook és la xarxa social que ha donat més ales a les conspiracions com QAnon, a les crides de frau electoral que feia Trump, als grups d’extrema dreta, i a personatges i publicacions com Steve Bannon i Breitbart News. No és estrany: un dels membres més destacats del consell d’administració de Facebook i una persona molt propera a Mark Zuckerberg és en Peter Thiel: un multimilionari molt conegut a Silicon Valley, del grup dels anonmenats PayPal Maffia, que va ser un dels principals donants de la campanya de Trump (tot i ser gai, pels quals el president Trump no professa cap simpatia), i que és artífex de gran part de la política que ha seguit Facebook per créixer i guanyar poder a qualsevol preu. Val a dir que el senyor Thiel és també un dels consellers i cofundador de Palantir Technologies, que també va tenir un rol important en l’espionatge massiu de dades que va denunciar Edward Snowden.

Més enllà d’això, Facebook sempre ha defensat la seva inacció històrica basant-se en la llibertat d’expressió i defensant que ells només són el mitjà, i per tant que no tenen cap responsabilitat ni poden censurar el contingut. Llavors, cal preguntar-se: per què entren a aquest joc de supressions de comptes ara? I si ho fan per convenciment arran dels últims fets, per què no li suspenen el compte d’Instagram? A mi em sembla una cancel·lació de comptes (la de Facebook) purament cosmètica.

Tota aquesta situació em genera algunes preguntes:

El mitjà. En una societat tan dirigida per la imatge, cal preguntar-se quin tipus de “cop d’estat” perseguien els seguidors de Trump: un amb possibilitats reals d’èxit, o un cop per a Instagram? Veient les imatges amb el “shaman de QAnon”, el radical fent poses al despatx de la Nancy Pelosi… i pensant amb un mínim de sentit comú en com podia acabar tot, a mi em sembla clar. Potser va ser fruit del rampell provocat per l’arenga de Trump al costat del Capitoli, però dubto molt que Trump esperés guanyar molt de temps en el recompte o aconseguir un cop d’estat real. Per això penso que és un “cop d’Instagram”, i no és un tema menor. I potser això explica per què Facebook ha suspès el compte de Facebook de Trump, però no el d’Instagram.

Llibertat d’expressió i censura. És censura la cancel·lació del compte de Twitter d’algú per part de Twitter? Al cap i a la fi, és una empresa privada que presta un servei (gratuït pels usuaris) sota unes condicions d’ús que li permeten fer-ho. Les televisions, les ràdios i els diaris tenen els seus consells i la seva línia editorial, i també decideixen què publiquen i què no. Cal regular les xarxes socials si assoleixen molta influència, si no ho vam fer amb els mass media? I si no ho fem, com podem gestionar l’impacte social que tenen i la tendència dels algoritmes a proporcionar missatges polaritzants (perquè generen més atenció) i, en conseqüència, a la radicalització de les idees? Els grups radicals i d’extrema dreta s’han acabat de moure cap a Parler (per cert, Parler fou cofundada per la Rebekah Mercer). Bé, menys soroll a Twitter. Demà podria ser a una altra empresa, i podria ser una altra empresa la que apliqués aquest tipus de regles. Hem de convertir les xarxes socials en serveis més o menys públics sobre plataformes distribuïdes, o si més no fora del control de les Big Tech, com ara Mastodon? És interessant observar el contrast entre dos mitjans: Facebook (Zuckerberg / Thiel), com a agència de publicitat, i el Washington Post (propietat de Jeff Bezos, propietari d’Amazon) amb qui Trump ha mantingut un conflicte obert permanentment. En un altre ordre de coses, la “censura” la podem veure també amb la gestió que fa Apple de la seva App Store, retirant tot sovint aplicacions que hi porten temps sense cap motiu raonable d’acord amb les seves pròpies polítiques. És una empresa privada i l’App Store és el pati de casa seva i hi fan el que volen, però no podem ignorar el poder de la plataforma (els efectes de xarxa) i l’impacte que suposen les seves decisions sobre petites empreses de desenvolupament, sobre mitjans de comunicació, sobre decisions individuals de consumidors i, en última instància, sobre la democràcia de qualsevol país on tinguin suficients usuaris. És censura el que fan? Hauria d’estar regulat per algun organisme superior? Hauríem de considerar certs serveis com d’interès general?

Radicalització. Els seguidors radicals de Trump amenacen ara amb atacs als centres de dades d’Amazon per haver cancel·lat els serveis a Parler. Demostren tanta ignorància (la localització dels centres de dades d’AWS és secreta i la seva seguretat física és màxima), com determinació en la defensa de les seves idees a qualsevol preu, per sobre de qualsevol altra i a qualsevol preu, i sense el mínim espai per al dubte, el debat o la crítica. La retroalimentació entre idees conspiranoiques, notícies falses, lideratges dèbils i desprestigiats, i populismes amb solucions simples i “caps de turc” davant d’una situació de molta incertesa, ja la vam viure a Europa als anys trenta del segle passat. Cal pensar doncs en com gestionar la política en un futur immediat davant del creixement dels populismes.

De tot plegat en trec tres reflexions i un pronòstic:

Primera reflexió. Estic força convençut que una part dels defensors més radicalitzats de Trump no es veuen a si mateixos com a defensors d’una opció política concreta; crec que més aviat, creient-se crítics, però creient en les conspiranoies de QAnon i companyia –escèptics ignorants–, es veuen com a defensors de les llibertats i, potser, potencials màrtirs. Actualització 12/01/2021: El New York Times va publicar ahir un article molt interessant sobre com l’integrisme catòlic blanc, amb ideologies clarament racistes, supremacistes i misògines, s’ha barrejat amb l’extremisme per Trump en una mena de guerra santa o, en altres paraules, en fanatisme religiós. Per tant, si no era ja prou clar, els fanàtics de Trump ara més que mai funcionen sota una fe mesiànica cap al seu líder. Fanatisme religiós en estat pur.

Segona reflexió. Crec que és fonamental que incorporem a les escoles el treball de Marshall McLuhan “Understanding Media. The extensions of a man”. Com apuntava abans, que el canal, lluny de ser neutral, és el missatge en sí mateix és cada cop més cert. Val més tenir-ho clar.

Tercera reflexió. La importància de la filosofia. Cal portar urgentment la filosofia a les aules a totes les etapes d’escolarització obligatòria. No parlo d’història de la filosofia –que també estaria bé, el context importa–, sinó d’aprendre a pensar. Un exemple clar en el context de la política trumpista: la paradoxa de la tolerància (o paradoxa de Popper). Quan pensem en aquesta paradoxa, és important recordar el context: Popper va néixer a Viena, en una família d’origen jueu, i va viure l’ascens del nazisme veient-se obligat a l’exili el 1937; per tant, havia viscut la intolerància i les seves conseqüències de ben a prop.

Pronòstic. L’any 1981 un sonat amb tricorni va intentar un cop d’estat a Espanya. L’any 2021, en només una setmana ja hem vist un sonat amb dues banyes (el “shaman de QAnon” o també dit “llop de Yellowstone”) participar en un intent de cop d’estat als EUA, fent-se fotos a l’estrada del senat. Seguint la lògica exponencial dels nostres dies, no ens caldran quaranta anys més pel següent cop; esperem-ne 10 o 20 i potser veurem un cop d’estat perpetrat per un unicorn (tecnològic) ¹. Només que potser el farà a poc a poc i no en una performance d’uns minuts de glòria, de forma “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

• Imatge de portada: By Martin Falbisoner - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=28359031