Josep Ruano

On life, the universe and everything. Food included.

Sobre les institucions i la confiança

Posted at — Jun 22, 2020 • 13 min read
trust.jpg

Dilluns, 6:00am. Em llevo. Em dutxo, l’aigua una mica calenta, no massa. M’eixugo. Em vesteixo. Preparo una torrada amb oli d’oliva verge extra d’olives argudell de l’Empordà, el que més m’agrada, i una mica de sal. Agafo una presa de xocolata. Faig un cafè tot consultant un article de la Viquipèdia. Bec un got d’aigua. Agafo les claus del cotxe, la cartera, l’ordinador, surto de casa, pujo al cotxe, l’engego, i faig via cap a Barcelona. Pel camí passo per diverses carreteres i autovies, agafo l’AP-7, i faig els més o menys cent quilòmetres que separen Girona de Barcelona. Quan arribi a lloc, entraré al pàrquing, on un conjunt de maquinari i programari llegiran la matrícula del meu cotxe, l’identificaran, i em permetran l’accés a la meva plaça. Podria continuar amb la resta del dia, però no cal.

D’ençà que m’he llevat, no he fet més que confiar en persones que no conec ni sé qui són. No les he vist mai, però hi confio. En empreses que hi tinc tracte directe com a client i d’altres que no sé ni que hi són, però que formen part de la cadena de valor d’alguna altra. Confio que el subministrament del gas arribarà a casa de manera segura aquest matí, el que implica que tota una sèrie de persones hauran fet la seva feina de manteniment, control, i estaran fent la feina d’operació de les plantes necessàries per fer que el gas arribi. Confio que el tècnic que va venir a fer el manteniment de la caldera fa uns mesos el fes bé, i que la caldera segueixi funcionant. No faig una anàlisi química del pa, l’oli, la sal i la xocolata; per tant, també confio en la seva seguretat alimentària i en les persones que han fet, distribuït i que m’han venut aquests productes. I així amb tota vasta cadena de subministrament que ha fet possible el cotxe que tinc, els mecànics que n’han fet el manteniment, les persones que mantenen les carreteres en un estat que permeti circular-hi i, encara que no m’agradi pagar peatges, confio en la tecnologia que fa que pugui passar pel peatge sense aturar-me i, per tant, en les persones que l’han dissenyat, fabricat, distribuït i, finalment, me l’han fet arribar. I confio en la cooperació entre milions de viquipedistes que a cada segon contribueixen, de forma totalment distribuïda i desinteressada en molts casos, a fer la millor enciclopèdia que hem conegut.

La societat no pot funcionar sense aquestes cadenes de confiança i cooperació. I tot ha de seguir funcionant, fins i tot havent-hi persones no confiables. Quan falla la confiança i la cooperació, ens trobem sovint amb problemes notables: l’incident de l’oli de colza del 1981 a Espanya, amb més de 600 morts; els atemptats terroristes (es trenca la confiança, per exemple, que la resta d’usuaris d’un mitjà de transport són persones benintencionades, confiables); o l’impacte social de les polítiques econòmiques d’austeritat de l’última crisi, basades en l’estudi “Growth in a time of debt” dels economistes Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart que relacionaven els nivells de deute exterior i de creixement dels països, i que va resultar que l’estudi tenia errors al full d’excel –-entre d’altres–… potser ens haguéssim estalviat part d’aquelles polítiques.

Ens explica Bruce Schneier, un dels criptòlegs més importants dels nostres temps i un expert en matèria de confiança i seguretat, que la nostra societat ha esdevingut tan gran i tan complexa que els mecanismes tradicionals de confiança que ens funcionaven a la tribu, quan érem pocs, ja no són vàlids; en absència de relacions personals no tenim més opció que substituir la seguretat per la confiança i el compliment normatiu per l’honestedat i la cooperació.

Arran de la pandèmia de la COVID-19 ens hem trobat que havíem de confiar, també, en normes sovint confuses, sovint contradictòries, i sempre canviants. És inevitable que hagi semblat una improvisació però, sense pretendre defensar a ningú, és que s’estava improvisant i havia de ser així per definició, perquè es tractava d’una situació inèdita i no prevista. En qualsevol cas, ha incrementat el nivell de persones en qui hem hagut de confiar, i també les obligacions que hem hagut d’assumir. I, malgrat tot, la majoria de la població arreu del món ha confiat en les institucions i hem pogut parar el cop -–està clar que no sense dolor-, si més no de moment. Si voleu en tornem a parlar a l’octubre, perquè la confiança és també assumir les obligacions i indicacions que ens donen aquells que en saben de la materia, aquells en qui confiem, i no només confiar-hi quan ens agrada allò que diuen.

La confiança i la cooperació van ser els primers reptes que vam haver de resoldre per esdevenir animals socials (el zoon politikón aristotèlic) i encara són, malgrat els anys, els principals reptes que tenim al s. XXI. Podem fixar-nos en la confiança en la ciència i la cooperació davant l’emergència sanitària que hem viscut; la confiança en els productors d’aliments i la cooperació amb la compra de proximitat i el consum responsable; o la confiança en les institucions, en un sentit ampli del terme, que ens han permès augmentar els nivells de sofisticació i complexitat de la societat en servir de representants de grans grups d’interès molt més complexos; és a dir, ens han servit per simplificar les relacions i l’entesa entre grups diversos, actuant de representants. Si parléssim d’informàtica, diria que fan de proxy.

Tanmateix, un excés de cooperació és negatiu. Sense un cert nivell de trencament de normes, la innovació i el progrés social esdevé impossible. La societat es queda estancada. És un equilibri difícil i, a gran escala, no es dona mai. El que es dona són grups diferents que actuen de forma diferent en moments temporals diferents i, en conseqüència, sempre hi ha algú que força el sistema en algun lloc i que l’obliga a progressar; i també hi ha qui el força massa i el trenca per algun altre lloc, a vegades amb conseqüències no desitjables per a molta gent. El que esdevé fonamental aquí és la confiança en les institucions per tal de poder mantenir un cert grau de cooperació i progrés, més ràpid o més lent, amb més o menys dificultats; institucions que fan una funció de teixit connectiu dins la societat. Institucions polítiques, culturals, científiques, socials, educatives, humanístiques… Institucions de tota mena.

Universitat, escoles, govern, instituts de recerca científica, instituts de recerca humanística i d’estudis socials, empreses… Les institucions són un actor imprescindible per a l’organització social donada la dimensió i la complexitat que hem adquirit com a societat. Crec que alguns dels grans canvis socials que hem vist en els últims anys (creixement de l’extrema dreta, per exemple) són deguts a una pèrdua de la confiança en les institucions. Les causes són múltiples i les conseqüències greus.

Les causes segurament rauen en la fatiga de la democràcia, com apuntava Arjun Appadurai a la recopilació d’assajos “The Great Regression”; a una creixent pèrdua de confiança en aquells que representen les institucions –no pas sempre injustificada si pensem en política i corrupció, per exemple-; i a una falta de comprensió del mètode científic i de l’epistemologia. Anem per parts.

Respostes simples (i normalment errònies) a problemes complexos

Durant les últimes dues dècades hem vist com la productivitat i els beneficis de les grans empreses –d’algunes grans empreses, per ser més precisos- creixien molt significativament mentre no ho feien els salaris de la majoria de la població. De fet, els salaris de la majoria de la població s’estancaven o fins i tot, en termes nets, decreixien. Això no obstant, l’endeutament de les famílies i les empreses anava creixent perquè el diner era barat i abundant, el que va incentivar moviments especulatius –a tots els nivells, també de particulars-; abusos de les principals institucions del sistema financer creant productes financers molt sofisticats, de risc elevat, per col·locar-los a qualsevol preu al primer que podien, com vam veure amb els derivats d’hipoteques d’alt risc i amb les preferents, per exemple. Quan va arribar el moment que aquesta bombolla va rebentar, la resposta de governs arreu del món van ser les polítiques d’austeritat i el rescat a la banca, a una banca que havia participat del joc especulatiu i dels abusos de confiança cap als seus clients, molts d’ells persones grans amb nuls coneixements financers. És a dir, el gruix de la població, i especialment les classes mitjanes i mitjanes-baixes, es van veure proporcionalment molt més perjudicades. I la crisi es va acarnissar especialment amb aquelles persones que no podien fer front a la hipoteca i que no podien fer una dació en pagament, com sí que es pot en certs països. Les ONG’s de caràcter social no van donar l’abast a atendre tota la gent que es va quedar sense sostre, o sense possibilitat de posar un plat a taula, o en qualsevol altra situació d’exclusió o de risc d’exclusió. En conseqüència, molta gent es va sentir abandonada pels polítics, per les institucions, i van deixar de confiar-hi. Molts van deixar de confiar en el sistema d’organització política i, en conseqüència, en la democràcia. En alguns llocs, els escàndols de corrupció o de nepotisme dels governants van agreujar la situació. En poques paraules, vam veure com arreu se socialitzaven les pèrdues mentre que els beneficis obtinguts en aquest joc eren privatitzats. El recurs compartit aquí era el sistema financer, que hauria de servir per al desenvolupament i el progrés social, i el que vam viure no va ser sinó un exemple més del que William Forster Lloyd ja ens havia descrit l’any 1833 com a tragèdia dels comuns.

Tot això va portar a diversos fenòmens extremadament nocius per a la democràcia: en primer lloc, un vot de ràbia, de càstig al sistema, un vot emprenyat, portant a votar a aquells que semblava que ho anaven a trencar o capgirar tot; en segon lloc, el vot als populismes que prometen solucions màgiques, majoritàriament d’extrema dreta, amb el missatge del “primer, nosaltres” i sempre amb un enemic fàcil a qui carregar-li el mort, encara que sovint no en tingui culpa (pensem en els moviments de Bolsonaro al Brasil, Salvini a Itàlia, Trump als EUA, VOX a Espanya, Le Pen a França, Nigel Farage i el Brexit al Regne Unit, Norbert Hofer i l’FPÖ a Àustria… la majoria ajudats o esponsoritzats per Steve Bannon i / o Robert Mercer). Ambdós fenòmens ja els anunciava Guy Standing als seus llibres “The Precariat: The New Dangerous Class” i “The Corruption of Capitalism: Why rentiers thrive and work does not pay”. Un tecer fenòmen, en la meva opinió relacionat però molt més subtil, és la privatització absoluta de qualsevol activitat; a vegades oblidem que la gestió pública és en essència, o hauria de ser, allò que decidim que gestionarem entre tots directament i de forma desinteressada perquè no hauria d’obeir a una lògica de mercat i de cost-benefici econòmic. Quan no confiem en aquesta gestió pública, compartida, basada en la lògica de la necessitat i el benefici social en lloc de la lògica econòmica, aleshores podem preferir que ho gestioni un tercer a canvi d’obtenir-ne un rèdit econòmic, el que pot tenir conseqüències no desitjades i incentius no sempre positius. És del que ens parla el filòsof Michael J. Sandel al seu llibre “Lo que el dinero no puede comprar: Los límites morales del mercado.", aportant exemples i dades com, per exemple, sobre el creixement de la població de presoners als EUA a mesura que es privatitzaven les presons.

Valor d’ús i valor de canvi

Així mateix, el desacoblament entre l’esforç i el valor generat, en bona part a causa de models de negoci de guanyador únic o de pocs guanyadors, ha contribuït una concentració de riquesa molt important en molt pocs actors. Aquest fet també ha contribuït a aquesta pèrdua de confiança en una altra de les institucions importants, les empreses, fent que cada cop més gent les vegi com un actor nociu i que s’aprofita de la societat en lloc d’actors que hi aporten valor. Aquests models de negoci de guanyador únic o de pocs guanyadors són possibles, gairebé sempre, gràcies a la tecnologia. La tecnologia, particularment el software, ens permet reduir el cost marginal a gairebé zero i el cost de distribució també pràcticament a zero, el que condueix a que els factors competitius més importants siguin l’avantatge d’arribar primer i guanyar massa crítica molt ràpid, en lloc de les economies d’escala i les economies d’abast que funcionaven al món industrial del s. XX; això no obstant, requereixen un capital molt important per créixer, no per engegar un prototipus però sí per escalar el negoci. Això és el que fa que creïn mercats de pocs jugadors però, al mateix temps, han permès crear una bretxa abismal entre el valor d’ús i el valor de canvi, i una bretxa entre els salaris de treballadors no qualificats i els dels treballadors altament qualificats, sobretot enginyers informàtics. Combinant aquests factors amb el desplaçament de masses de treballadors per causa de la tecnologia, hem obtingut la tempesta perfecta perquè es perdi la confiança en la ciència i la tecnologia que, paradoxalment, són el que han permès un major progrés social per tothom. S’ha confós la ciència i la tecnologia amb l’ús que se’n fa del coneixement i les eines aportades. Aquesta és la conseqüència de la manca de comprensió sobre com funciona el mètode científic i sobre com funcionen l’economia, les finances i les empreses. A partir d’aquí, les teories de la conspiració estan servides.

Em deia un bon amic que, en una visita a una presó per practicar diàleg socràtic amb els presos, un dels empresonats li va dir: “quan els de dalt perden la vergonya, els de baix perden el respecte”.

Crec que aquesta frase explica bé una part del que ha passat. Quan perdem el respecte per les institucions, hi perdem la confiança; i quan perdem la confiança en aquells que les dirigeixen, en els seus representants, perdem també el respecte i la confiança en elles. I això té conseqüències profundes i greus per a la societat. Alimenta una forma de pensar diferent, basada en la desconfiança, que ens fa més susceptibles de caure en el pensament màgic, les teories de la conspiració, els enemics invisibles… especialment per a aquelles persones que no han estat educades i entrenades en el pensament crític i en el funcionament de com aprenem i coneixem allò que aprenem i coneixem (l’epistemologia). En crear desconfiança en les empreses, els governs, les institucions socials… es redueix la confiança entre persones i, per tant, es redueix la necessària cooperació. Però, sobretot, redueix la necessària confiança i cooperació en i entre totes aquelles persones que no coneixem; en aquells que han permès que tingués la meva torrada a taula aquest matí i que l’oli d’oliva fos bo i saludable i no estigués contaminat; aquells que han fet possible que tingués aigua calenta i aigua potable a l’aixeta de casa, i que no em posi malalt per beure aigua no potable; aquells que han fet possible que m’arribi bé el gas per tenir aigua calenta, que arribi electricitat per fer la torrada, que el cotxe funcioni.

I, sense aquesta confiança en les institucions i la cooperació entre elles i les persones anònimes que fan que tot plegat funcioni, la nostra societat, tan extensa i complexa, no pot prosperar. Simplement col·lapsa.

Per cert, moltes gràcies per confiar en mi al creure que la lectura podria valdre la pena.