Daniel Defoe publicava Robinson Crusoe el 25 d’abril del 1719. Considerada com una de les primeres novel·les escrites en anglès i amb el mèrit de ser l’obra més publicada de la història abans del s. XX, Robinson Crusoe ens explica les aventures i desventures d’un nàufrag anglès que passa vint-i-vuit anys en una remota illa deserta, a prop de Veneçuela i de Trinitat.
La novel·la de Defoe es pot interpretar des de molts angles: l’individualisme econòmic; les teories clàssiques econòmiques de producció i elecció en absència de preus, diners i comerç; el vessant religiós de la recerca d’un ens superior i del puritanisme; o des del punt de vista de la visió colonial de l’Imperi Britànic. Però també podem pensar-hi des d’un punt de vista tecnològic.
Crusoe, al seu món, a l’Illa de Desesperança, no disposa de gaire més tecnologia que la roba i els pocs llibres que recupera del naufragi. Ha d’aprendre a caçar, a construir-se aixopluc i, fins i tot, a fer foc. Ha de crear la tecnologia que li cal per sobreviure. Podríem dir que Crusoe és, possiblement, l’últim humà que domina tota la tecnologia del seu entorn. És a dir, que la comprèn. I, comprenent la tecnologia del seu entorn, tecnologia que ell mateix va creant per adaptar-se a l’entorn i per adaptar l’entorn a les seves limitacions, comprèn el món que l’envolta. Aconsegueix una comprensió del món, del seu món, molt més elevada que la dels seus contemporanis “civilitzats”. Perquè si hi pensem, veurem que tota tecnologia que no comprenem, tota tecnologia prou avançada per als nostres coneixements, és indistingible de la màgia. Per tant, ens cal comprendre l’entorn i la tecnologia que ens envolta si pretenem tenir pensament crític.
I si fos possible anar a visitar a Daniel Defoe, al s. XVIII, amb un iPhone? Com creieu que reaccionaria en veure-ho? L’enginyer, filòsof, i científic de programari en cap d’IBM Grady Booch diu que «tot futur que puguem imaginar dependrà d’un software que encara no s’ha escrit». Dit d’una altra manera, tot futur imaginable serà operat per software. Tanmateix, la major part de la població no comprèn el software, com funciona i què permet, tot i fer-lo servir cada dia en moltes accions quotidianes, conscientment o inconscientment, i ser una de les principals tecnologies del nostre món. És, simplement, màgia.
La màgia no necessita ni admet comprensió. Quan quelcom és magic, està més enllà de la raó; quan estem més enllà de la raó, tenim religions i creients. Cal doncs que desenvolupem, com a societat, una certa sensibilitat (una certa comprensió) envers la tecnologia en general i envers el software en particular si no volem ser fàcilment manipulables. Sense aquesta sensibilitat, formada per mitjà d’un cert grau de comprensió, no hi pot haver pensament crític; en tot cas, només podrem aspirar a un “escepticisme ignorant”, a una incredulitat fonamentada en la desconfiança i no pas en el dubte raonable. Cal desenvolupar i entrenar aquesta sensibilitat per poder fer preguntes vàlides, prou bones com perquè ens permetin moure’ns més enllà de religions i creients per esdevenir individus lliures i amb pensament crític.
L’absència d’aquesta sensibilitat i de pensament crític ens porta irremeiablement a la fe cega, a les teories de la conspiració i al pensament màgic, com ja ens advertia Carl Sagan al seu llibre del 1995 El món i els seus dimonis. Canviar les preguntes per a les quals no tenim respostes per respostes simples que no poden ser qüestionades ens pot conduir a la fe, però no al coneixement ni a la comprensió. Paradoxalment doncs, aquest escepticisme ignorant ens porta a creure’ns crítics mentre ens convertim en incrèduls carregats de fe. Incrèduls davant la ciència i el coneixement, que es fonamenta en el dubte, però creients aferrissats en qualsevol nou líder messiànic o veritat revelada que se’ns presenti i que ens doni respostes simples i directes als problemes complexos del nostre món. No ens condueix pas a ser escèptics i crítics. Amb la situació política actual arreu del món, i en particular amb el que està passant als Estats Units, potser ara comencem a veure on ens porta aquesta ignorància militant.
Daniel Defoe va publicar la primera edició de Robinson Crusoe amb el pseudònim Robinson Crusoe, com si fos un llibre autobiogràfic. Molta gent va creure llavors que era una autobiografia. Potser podríem dir que fou una broma, o una fake news, o potser només una molt bona campanya de màrqueting. Tal com va passar amb la campanya presidencial de Donald Trump, Facebook i Cambridge Analytica, a les eleccions del 2016. I tal com va passar amb Divendres a la novel·la de Defoe, o amb Trump i la seva campanya totalment operada per software, aquells que no ho van comprendre –que no tenien la sensibilitat necessària per a intuir com funcionava-, van ajudar al protagonista, sovint i potser inconscientment, a esdevenir el seu cruel amo.
Ara que La Casa dels Clàssics publica una nova edició de Robinson Crusoe traduïda al català, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, potser fóra bo revisitar el personatge i preguntar-nos: tenim la sensibilitat necessària per a intuir com funciona el món on vivim?